Històries

Un dia amb l’avi

“Quins nervis!”, avui l’avi m’anava a buscar a casa de bon matí ja que a l’escola era festa. Quan em vaig assabentar de la notícia em vaig posar molt i molt content perquè cada vegada que fèiem vacances passava el dia amb l’avi. Estar amb ell era molt divertit: fèiem excursions, jugàvem, cantàvem… Sempre s’inventava alguna cosa nova que feia aquell dia especial. M’ha promès que avui em portaria a un lloc ple de contes.

Ding, dong! – “El timbre de la porta, és l’avi!”- Vaig cridar i vaig anar corrents per obrir-li, mentre la mare em deia que no corregués per casa. Vaig obrir la porta i el vaig trobar amb una bossa de tela a la mà, i a cau d’orella em va dir que eren entrepans, i que un portava xocolata però de seguida es va dur un dit als llavis i va picar-me l’ullet tot somrient.

Feia un dia radiant, el cel estava blau i no es veia cap núvol, quan portàvem una estona caminant, el meu avi es va avançar i es va girar cap a mi.

-“Ja hem arribat!”

– “Avi, això és el metro, aquí no hi ha coses interessants”

– “Com que no, donam la mà i ja veuràs”

Ens varem seure als bancs que es troben a l’andana per esperar el metro. Quin rollo, si això anava a ser divertit, el meu avi s’havia tornat avorrit. Sempre que he anat en metro ha sigut era igual, per què aquesta vegada seria diferent?.
-“Oriol, va, aixeca’t que ja el tenim aquí”

Em va agafar la mà i em va guiar cap a dos seients buits. No entenc per què és divertit el metro, si l’única cosa que m’agrada és veure el moviment de cada vagó quan el tren agafa una corba… em recorda a un cuc. Quan varem arribar a Diagonal, l’avi em va moure el braç per a què el mirés:

-“ Oriol, veus aquell home amb corbata? és una persona molt important, es tracta d’un agent secret que protegeix les bones persones, l’acabo de veure traient-se un aparell estrany de la butxaca per informar-se de la següent missió. I aquell home d’allà que porta un maletí? doncs està ple de diners per pagar a uns científics que construeixen una màquina per fer or.

-“Ah, si?? Com ho saps?”

-“Quan arribis a la meva edat sabràs moltes coses…”

En aquell moment el tren es va aturar a la següent estació i l’avi fluixet em va dir:

-“Acaba d’entrar l’explorador més intrèpid, sí, el que porta el barret com l’Indiana Jones. Es dedica a buscar tresors per tot el món, es deu haver assabentat que a Barcelona hi ha enterrat un gran tresor però només la teva àvia i jo sabem on es troba. I mira aquí davant a la finestra, veus un iaio amb el seu nét? Estan esperant baixar a la propera estació per anar a veure un drac de colors”.

– “Però avi, si som nosaltres!”

Em va somriure, i tot picant l’ullet varem baixar del vagó.

Advertisements

El passadís

I allà estava jo, davant d’un llarg camí que es feia interminable, i que s’obria entre uns arbres mig morts i corvats; era una espècie de túnel o un passadís tancat en el qual no es podia vislumbrar el seu final. La llum apenes s’escolava per entre els arbres i la ombra era la meva acompanyant durant tot el trajecte; estava desert, no hi havia ningú, potser algun petit animaló, però res més. Era un bosc, potser, però estava sense vida i els arbres es movien, com si d’una dansa tètrica fos, d’un lloc a un altre presos pel vent. Un xiuxiueig s’escolava a la meva orella, era com si algú em parlés i m’advertís dels perills que podria còrrer si arribava al final del camí; per si això no fos poc, el vent que semblava que tingués pressa per veure el meu previst destí, m’empenyia per a què arribés amb més rapidesa.

Les fulles m’acariciaven els cabells com si sabessin què em passaria un cop arribat al final del meu camí, però m’esgarrapaven la cara i em feien petits talls a causa de les espines que els hi sortia del cor de cadascuna d’elles, i em fuetejaven tot el cos, s’enrocaven a les meves cames per fer-me caure. Un riure envaïa tot l’ambient, ja no escoltaven les paraules, era un riure diabòlic que no sabia ben bé d’on provenia però que em posava els pèls de punta, i el camí cada cop es feia més i més estret, més incòmode i més cansat. El terreny era com si de tant en quant s’anés aixecant sol, m’estava impedint d’arribar aviat ja que es recargolava sol, s’estirava, es doblegava … La temperatura anava baixant moltíssim conforme m’anava apropant al final, el baf s’escorria pels meus llavis i el vent l’empenyia cap endarrere i la sensació de fred anava in crecendo. Mentre m’anava apropant al final, les fulles van començar a caure de cop i intensament, era com si s’anés morint a cada passa que feia; com si fos un tapís que s’estenia tot just fins arribar a una porta que pertanyia a un edifici de vidre.

Aquest misteriós edifici que va aparèixer del no res, es composava de quatre habitacions. Tres de les quatre, tenien una altra petita habitació dins tota de color blanc i plena de cadires buides orientades cap a una urna de vidre que mesurava gairebé els dos metres; i dins, alguna cosa que no es movia per res. Quan vaig mirar a través de la urna, ho vaig entendre tot, el reflex del vidre coincidia amb la persona que hi havia dins, ¡érem la mateixa persona! El pànic es va apoderar del meu cos, de la meva ment, i de cop i volta les cadires es van omplir i una veu molt coneguda em va dir:

– “T’estàvem esperant, sí que has trigat a venir al lloc on et correspon”.

… Amb la qual cosa, significava que ja no estava en aquest món físicament; per això les fulles queien, el vent m’empenyia cap endavant, tot era fosc i solitari? Coincidia tot a la perfecció … Aquest camí l’havia de recórrer sola i amb valentia, fins que pogués dir:

Per fi descanso en pau.


Realitat o ficció?

Capficada com estava al treball, no vaig notar que algú s’apropava a la meva taula del despatx, fins que vaig notar una mà recolzada a la meva espatlla. Després de l’ensurt, vaig veure que era ell, havia vingut a recollir-me perquè estava plovent molt fort feia com una hora, s’havia fixat que el meu paraigües encara es trobava al mateix lloc on l’havia deixat, al costat de la porta de casa.

Ai, quin cap!, va exclamar, – Un dia te’l deixaras no sé a on, i va somriure, a continuació em va donar un petó d’aquells tan tendres, com si volgués dir que  no passava res.

Jo estava distreta amb les meves coses, i vaig adonar-me’n que tot era producte de la meva imaginació, sobretot quan el que estava “veient”, de cop i volta, s’esvaí, com si fos fum. I al despatx només estava jo. Què m’havia passat?

Portava molts anys anant i tornant a casa sola, no és que em desagradés, però últimament no sabia què m’estava passant, m’estava tornant boja? O és que la meva ment intentava dir-me alguna cosa?

Sempre m’havia preocupat de la part professional de la meva vida, de la part on passava el major temps al dia, i mai m’havia preocupat, fins ara. Què significava tot allò, volia dir que necessitava descansar, que havia treballat tant que era un principi de bogeria? I en cas afirmatiu, per què em passava ara, què havia desencadenat això? Potser tenia algun familiar que havia patit això i era genètic, potser …

BOOM!

– Però què?

– Ho sento, es troba bé?

– Sí, si, què ha passat, per què estic al terra?

– Perdoni, és que no l’havia vist, porto moltes bosses i al girar la cantonada no l’he vist.

– Bé, bé, no passa res, no es preocupi.

Vaig aixecar el cap per tranquil.litzar a la persona amb la que havia ensopegat, es notava que li s’havia molt de greu. Quan ho vaig fer, vaig pensar que seria mala idea; i efectivament. Es tractava d’un home alt i prim, feia com uns dos metres d’alçada; només veia una ombra perquè justament a la cantonada el llum s’havia espatllat i, de tant en quant, s’encenia. Justament, quan vaig aixecar el cap, el llum es va encendre, i ell em va veure la cara, ¡estava plorant!, i no sabia el motiu, potser era que estava tirada al terra, mullada i sense forces per aixecar-me?

El cas és que jo també vaig poder veure-li l’expressió de la cara, i vaig comprovar que estava espantant: tenia els ulls més oberts del normal, els músculs de la cara tensos i, la boca mig oberta.

– Però si m’havia dit que estava bé?

– Sí, i ho estic, per què m’ho pregunta?

– Llavors, si no s’ha fet mal, per què està plorant!?

– Com!?

– Que està plorant!

– Jo … ho sento, no ho havia notat, però tranquil, estic bé, no s’espanti.

– Esperi que l’ajudo a aixecar-se … va vostè m’agafa de les mans i jo tiro, d’acord?

– Sí. Però no cal, estic bé, de debó.

– Millor, ara?

– Sí, si estic bé, no cal que s’espanti ni res, i sisplau no em tracti de vostè que no sóc tan vella.

– El mateix li dic.

– Bé, gràcies per haver-me ajudat, sense vos, perdó, sense tu m’hauria costat molt més. Adéu.

Vaig començar a caminar cap a casa, i al cap d’una bona estona, algú em va agafar pel braç i em va girar de forma que quedés mirant la seva cara, però què …?

– Tranquil·la, torno a ser jo, pensava que s’havia fet mal i per això l’he seguit, crec que s’ha fet mal en una cama, és possible?

– Doncs, no, crec, em molesta un turmell però ja està, no passa res, de debó!

… El cas és que no sé ben bé com va succeir però em va agafar per l’esquena i va aixecar-me una mica per no recolzar el peu ferit a terra, i així és com ens vam conèixer, després de mitja hora caminant va oferir-se a passar però era un estrany! No li podia deixar entrar. O si?

– Vaja, Maia, quina història més romàntica! Com és que mai me l’has explicat?

– Per què, ja saps, sembla un conte, una història per una novel·la; no m’haguessis cregut. I a tu no t’agraden, creus que són històries cutres i estúpides.

– Però … Almenys, digue’m com es deia, vull saber qui és.

– Doncs, no t’ho creuras, però l’Eric.

– Ell?! Però si d’aquí dues setmanes teniu el casament!?


Una misteriosa felicitació

posta

Un dia passejant per la platja, vaig notar com el vent em pentinava els cabells, me’ls acariciava i m’apartava un manyoc de la cara per posar-me’l darrere de la orella; i així, xiuxiuejar-me. Em va recordar una història que fa temps vaig viure.

Era començaments d’estiu, una tarda càlida amb una temperatura agradable que donava peu a sortir a passejar i a contemplar el paisatge tan bonic que es dibuixava amb la llum de la vesprada. Vaig sentir la necessitat d’anar a la platja a contemplar la posta de sol i veure el seu reflexa en l’aigua.

En arribar a l’alt i solitari penya-segat, vaig seure a la vora del precipici amb les cames sortint cap a fora i els braços cap endarrere recolzats al mur. I, mentre em captivava la meravellosa imatge del sol amagant-se darrere del mar, movia les cames lentament i, de tant en quant, inclinava el cap cap enrere i respirava profundament i amb els ulls tancats per sentir la màgia i puresa que emetia aquella imatge. Tant el ventre com el pit augmentaven de volum cada cop que respirava a fons, la nítida llum ataronjada del sol m’il·luminava el rostre conferint un aspecte innocent. No cal dir, doncs, que la situació acompanyada d’un aire dòcil que gronxava els meus llargs i ataronjats cabells, donava un aire de sensualitat a l’escena.

Al cap d’una estona d’estar allà gaudint del paisatge, vaig obrir els ulls i vaig veure que una figura m’estava contemplant de prop. Em vaig espantar tant que a l’incorporar-me ràpidament em vaig relliscar i, abans d’emetre cap crit, vaig notar que dos braços m’agafaven en l’aire i em portaven cap al terra. Realment pensava que m’havia mort i que estava acompanyada d’un àngel, li vaig veure les ales, o ¿m’ho vaig imaginar?. Quan em vaig despertar vaig veure que estava en braços d’algú, poc a poc vaig obrir els ulls i vaig veure que m’estava agafant un noi, el meu heroi; no vaig escoltar el que va dir però sí vaig notar la seva alegria al veure’m viva ja que em va abraçar molt i molt fort. Quan em vaig incorporar i vaig posar-me de peu em va tornar a abraçar i, besar; va ser un petó suau però afectuós; jo no sabia què estava passant i vaig tornar a seure i ell amb mi. Em va explicar que havia estat passejant per la muntanya i que quan em va veure es va sentir com entrar en un somni, com si fos un àngel; i, quan em va veure caure, va sortir corrents perquè no em volia perdre i, a més, se sentia culpable:

-“Si no m’hagués quedat contemplant-te, no hagués passat res d’això”- Em va dir.

Vam passar 5 anys i 3 mesos i encara estàvem més enamorats que mai, fins que un fatídic dia, em van trucar i em van donar la terrible notícia, t’havies mort, realment no vaig escoltar de què, simplement vaig notar que perdia les forces i que em flaquejaven les cames; vaig caure al terra i amb aquella notícia, al fons d’un pou del qual no podia sortir. Et necessitava i no et trobava, necessitava les teves carícies, res era igual; sense tu no podia viure i encara em costa.

Ara estic contemplant el mar amb llàgrimes que rellisquen pel meu rostre recordant  els seus ulls, el seu somriure, la seva boca, la manera que em besava i m’acariciava el coll, els cabells, els llavis… I, mentre contemplo el màgic moment de la posta de sol, el vent em retira les llàgrimes suament. Ploro de ràbia de no haver pogut estar més temps amb tu, de no haver-te assaborit més, de no haver-me mort amb tu. Tot i així, ara sé que no estic sola, que tot i la teva absència, et tinc al meu cap, al meu cor; i percebo la teva presència al meu costat. Sé que el vent és un missatger, un missatger de les teves paraules i, que ets tu qui em parla, qui em felicita pels 5 anys i 4 mesos que avui complim mentre em retires els cabells i em neteges les llàgrimes. Això em tranquil·litza perquè no sóc immortal i sé que m’estàs esperant per a tota l’eternitat.


A la foscor

A la foscor

Vaig sentir la crida i em vaig endinsar a la foscor.
L’aigua, la pluja, la lleugera brisa, el cel fosc i ennuvolat, la lluna nova…TOT! era diferent vaig notar que alguna cosa em tirava cap a l’aigua, era una silueta.
Era la meva silueta! que, enlluernada pels llamps que s’estaven acostant al poble, tenia un aspecte endimoniat realçat per una expressió de desfigurada bogeria.

De cop i volta, em vaig fondre amb l’aigua, la fosca silueta em portava cap al fons i jo no podia escapar-me, m’estaven agafant. Encara m’enrecordo del cel il·luminat pels llamps que, cada cop, quedava més i més lluny.

Des del fons, encara intento escapar-me i, miro des de l’altra banda del mirall, el meu poble, la meva família, tot! I, si t’atreveixes a mirar cap al fons, em veuras cridar de desesperació. Un crit ofegat pels cants de les sirenes.