Un dia amb l’avi

“Quins nervis!”, avui l’avi m’anava a buscar a casa de bon matí ja que a l’escola era festa. Quan em vaig assabentar de la notícia em vaig posar molt i molt content perquè cada vegada que fèiem vacances passava el dia amb l’avi. Estar amb ell era molt divertit: fèiem excursions, jugàvem, cantàvem… Sempre s’inventava alguna cosa nova que feia aquell dia especial. M’ha promès que avui em portaria a un lloc ple de contes.

Ding, dong! – “El timbre de la porta, és l’avi!”- Vaig cridar i vaig anar corrents per obrir-li, mentre la mare em deia que no corregués per casa. Vaig obrir la porta i el vaig trobar amb una bossa de tela a la mà, i a cau d’orella em va dir que eren entrepans, i que un portava xocolata però de seguida es va dur un dit als llavis i va picar-me l’ullet tot somrient.

Feia un dia radiant, el cel estava blau i no es veia cap núvol, quan portàvem una estona caminant, el meu avi es va avançar i es va girar cap a mi.

-“Ja hem arribat!”

– “Avi, això és el metro, aquí no hi ha coses interessants”

– “Com que no, donam la mà i ja veuràs”

Ens varem seure als bancs que es troben a l’andana per esperar el metro. Quin rollo, si això anava a ser divertit, el meu avi s’havia tornat avorrit. Sempre que he anat en metro ha sigut era igual, per què aquesta vegada seria diferent?.
-“Oriol, va, aixeca’t que ja el tenim aquí”

Em va agafar la mà i em va guiar cap a dos seients buits. No entenc per què és divertit el metro, si l’única cosa que m’agrada és veure el moviment de cada vagó quan el tren agafa una corba… em recorda a un cuc. Quan varem arribar a Diagonal, l’avi em va moure el braç per a què el mirés:

-“ Oriol, veus aquell home amb corbata? és una persona molt important, es tracta d’un agent secret que protegeix les bones persones, l’acabo de veure traient-se un aparell estrany de la butxaca per informar-se de la següent missió. I aquell home d’allà que porta un maletí? doncs està ple de diners per pagar a uns científics que construeixen una màquina per fer or.

-“Ah, si?? Com ho saps?”

-“Quan arribis a la meva edat sabràs moltes coses…”

En aquell moment el tren es va aturar a la següent estació i l’avi fluixet em va dir:

-“Acaba d’entrar l’explorador més intrèpid, sí, el que porta el barret com l’Indiana Jones. Es dedica a buscar tresors per tot el món, es deu haver assabentat que a Barcelona hi ha enterrat un gran tresor però només la teva àvia i jo sabem on es troba. I mira aquí davant a la finestra, veus un iaio amb el seu nét? Estan esperant baixar a la propera estació per anar a veure un drac de colors”.

– “Però avi, si som nosaltres!”

Em va somriure, i tot picant l’ullet varem baixar del vagó.

Advertisements

2 responses

  1. Que bo!!! M’agrada moltissim!! Cada dia millor!! 🙂

    April 15, 2011 at 11:50 am

  2. gràcies 🙂

    April 15, 2011 at 11:55 am

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s