El passadís

I allà estava jo, davant d’un llarg camí que es feia interminable, i que s’obria entre uns arbres mig morts i corvats; era una espècie de túnel o un passadís tancat en el qual no es podia vislumbrar el seu final. La llum apenes s’escolava per entre els arbres i la ombra era la meva acompanyant durant tot el trajecte; estava desert, no hi havia ningú, potser algun petit animaló, però res més. Era un bosc, potser, però estava sense vida i els arbres es movien, com si d’una dansa tètrica fos, d’un lloc a un altre presos pel vent. Un xiuxiueig s’escolava a la meva orella, era com si algú em parlés i m’advertís dels perills que podria còrrer si arribava al final del camí; per si això no fos poc, el vent que semblava que tingués pressa per veure el meu previst destí, m’empenyia per a què arribés amb més rapidesa.

Les fulles m’acariciaven els cabells com si sabessin què em passaria un cop arribat al final del meu camí, però m’esgarrapaven la cara i em feien petits talls a causa de les espines que els hi sortia del cor de cadascuna d’elles, i em fuetejaven tot el cos, s’enrocaven a les meves cames per fer-me caure. Un riure envaïa tot l’ambient, ja no escoltaven les paraules, era un riure diabòlic que no sabia ben bé d’on provenia però que em posava els pèls de punta, i el camí cada cop es feia més i més estret, més incòmode i més cansat. El terreny era com si de tant en quant s’anés aixecant sol, m’estava impedint d’arribar aviat ja que es recargolava sol, s’estirava, es doblegava … La temperatura anava baixant moltíssim conforme m’anava apropant al final, el baf s’escorria pels meus llavis i el vent l’empenyia cap endarrere i la sensació de fred anava in crecendo. Mentre m’anava apropant al final, les fulles van començar a caure de cop i intensament, era com si s’anés morint a cada passa que feia; com si fos un tapís que s’estenia tot just fins arribar a una porta que pertanyia a un edifici de vidre.

Aquest misteriós edifici que va aparèixer del no res, es composava de quatre habitacions. Tres de les quatre, tenien una altra petita habitació dins tota de color blanc i plena de cadires buides orientades cap a una urna de vidre que mesurava gairebé els dos metres; i dins, alguna cosa que no es movia per res. Quan vaig mirar a través de la urna, ho vaig entendre tot, el reflex del vidre coincidia amb la persona que hi havia dins, ¡érem la mateixa persona! El pànic es va apoderar del meu cos, de la meva ment, i de cop i volta les cadires es van omplir i una veu molt coneguda em va dir:

– “T’estàvem esperant, sí que has trigat a venir al lloc on et correspon”.

… Amb la qual cosa, significava que ja no estava en aquest món físicament; per això les fulles queien, el vent m’empenyia cap endavant, tot era fosc i solitari? Coincidia tot a la perfecció … Aquest camí l’havia de recórrer sola i amb valentia, fins que pogués dir:

Per fi descanso en pau.

Advertisements

One response

  1. Me ha gustado el relato. Refleja muy bien la soledad de esa persona y el momento en el qué se encuentra.

    February 2, 2011 at 2:13 pm

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s