Realitat o ficció?

Capficada com estava al treball, no vaig notar que algú s’apropava a la meva taula del despatx, fins que vaig notar una mà recolzada a la meva espatlla. Després de l’ensurt, vaig veure que era ell, havia vingut a recollir-me perquè estava plovent molt fort feia com una hora, s’havia fixat que el meu paraigües encara es trobava al mateix lloc on l’havia deixat, al costat de la porta de casa.

Ai, quin cap!, va exclamar, – Un dia te’l deixaras no sé a on, i va somriure, a continuació em va donar un petó d’aquells tan tendres, com si volgués dir que  no passava res.

Jo estava distreta amb les meves coses, i vaig adonar-me’n que tot era producte de la meva imaginació, sobretot quan el que estava “veient”, de cop i volta, s’esvaí, com si fos fum. I al despatx només estava jo. Què m’havia passat?

Portava molts anys anant i tornant a casa sola, no és que em desagradés, però últimament no sabia què m’estava passant, m’estava tornant boja? O és que la meva ment intentava dir-me alguna cosa?

Sempre m’havia preocupat de la part professional de la meva vida, de la part on passava el major temps al dia, i mai m’havia preocupat, fins ara. Què significava tot allò, volia dir que necessitava descansar, que havia treballat tant que era un principi de bogeria? I en cas afirmatiu, per què em passava ara, què havia desencadenat això? Potser tenia algun familiar que havia patit això i era genètic, potser …

BOOM!

– Però què?

– Ho sento, es troba bé?

– Sí, si, què ha passat, per què estic al terra?

– Perdoni, és que no l’havia vist, porto moltes bosses i al girar la cantonada no l’he vist.

– Bé, bé, no passa res, no es preocupi.

Vaig aixecar el cap per tranquil.litzar a la persona amb la que havia ensopegat, es notava que li s’havia molt de greu. Quan ho vaig fer, vaig pensar que seria mala idea; i efectivament. Es tractava d’un home alt i prim, feia com uns dos metres d’alçada; només veia una ombra perquè justament a la cantonada el llum s’havia espatllat i, de tant en quant, s’encenia. Justament, quan vaig aixecar el cap, el llum es va encendre, i ell em va veure la cara, ¡estava plorant!, i no sabia el motiu, potser era que estava tirada al terra, mullada i sense forces per aixecar-me?

El cas és que jo també vaig poder veure-li l’expressió de la cara, i vaig comprovar que estava espantant: tenia els ulls més oberts del normal, els músculs de la cara tensos i, la boca mig oberta.

– Però si m’havia dit que estava bé?

– Sí, i ho estic, per què m’ho pregunta?

– Llavors, si no s’ha fet mal, per què està plorant!?

– Com!?

– Que està plorant!

– Jo … ho sento, no ho havia notat, però tranquil, estic bé, no s’espanti.

– Esperi que l’ajudo a aixecar-se … va vostè m’agafa de les mans i jo tiro, d’acord?

– Sí. Però no cal, estic bé, de debó.

– Millor, ara?

– Sí, si estic bé, no cal que s’espanti ni res, i sisplau no em tracti de vostè que no sóc tan vella.

– El mateix li dic.

– Bé, gràcies per haver-me ajudat, sense vos, perdó, sense tu m’hauria costat molt més. Adéu.

Vaig començar a caminar cap a casa, i al cap d’una bona estona, algú em va agafar pel braç i em va girar de forma que quedés mirant la seva cara, però què …?

– Tranquil·la, torno a ser jo, pensava que s’havia fet mal i per això l’he seguit, crec que s’ha fet mal en una cama, és possible?

– Doncs, no, crec, em molesta un turmell però ja està, no passa res, de debó!

… El cas és que no sé ben bé com va succeir però em va agafar per l’esquena i va aixecar-me una mica per no recolzar el peu ferit a terra, i així és com ens vam conèixer, després de mitja hora caminant va oferir-se a passar però era un estrany! No li podia deixar entrar. O si?

– Vaja, Maia, quina història més romàntica! Com és que mai me l’has explicat?

– Per què, ja saps, sembla un conte, una història per una novel·la; no m’haguessis cregut. I a tu no t’agraden, creus que són històries cutres i estúpides.

– Però … Almenys, digue’m com es deia, vull saber qui és.

– Doncs, no t’ho creuras, però l’Eric.

– Ell?! Però si d’aquí dues setmanes teniu el casament!?

Advertisements

One response

  1. Està molt be, molt fluida la història!! 😉

    June 16, 2010 at 10:02 pm

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s