Un conte per pensar

I allà estava ella, a la mateixa taula rodona de feia set anys, igual de vella i bruta amb el mateix mantell a quadres de color blanc i vermell poc intens, degut a les diverses rentades que debia portar. I com sempre fumant, el seu odiós costum de sempre, i bebent la mateixa copa d’alcohol esperant a l’acompanyant de tota la vida; que com sempre, feia tard. Tant era el fum que en un moment donat, la figura de l’Elisenda va desaparèixer entre una espesa boira que cobria part del restaurant, en deu minuts s’havia fumat uns cinc cigarrets. El restaurant feia pena, es tractava d’un local molt acollidor en la seva època, però amb el pas del temps s’havia convertit en un lloc ronyós, vell i solitari; ja que els amos no podien permetre’s pagar reformes perquè l’havien de tornar a construir.

Per fi va arribar en Jean, un antic company de negocis de l’Elisenda, els anys havien passat per tots dos, el cabell canós i les arrugades mans van donar-se una encaixada de mans a mode de salutació. Van retrobar-se després de tants anys, però la mateixa simpatia que tots dos ens professaven encara perdurava. No es tractava d’una retrobada amistosa, sinó simplement per temes de negocis, un d’aquells bruts negocis per obtenir el major benefici possible i desbancar a la competència, ja que cap dels dos estava dosposat a deixar que els seus negocis s’enfonsessin, a més, no era la primera vegada que havien de lluitar junts per desfer-se dels seus rivals. Així que van iniciar la conversa per tal de sortir el més ràpidament possible d’aquell antre i oblidar-se de l’amargada cara del seu còmplice, van decidir contractar un sicari per “treure la brossa”, segons en Jean, i preservar la seva dont d’ingressos.

Finalment, van arribar a un acord i van poder-se anar abans, era el primer cop que es posaven d’acord en menys de cinc hores, era tot un rècord!; potser és que ja havien madurat i apartat els sentiments de rencor i despreci que tant de temps havia governat les seves absurdes i solitàries vides. Havien estat parella ja feia uns 20 anys i encara no ho havien superat, eren massa orgullosos per perdonar-se i començar de nou una amistat, era una llàstima perquè des de sempre han fet una bona parella i s’havien complementat a la perfecció, però per culpa del seu afàn de competir els va dur a la perdició. El rencor aflorí en tots dos quan les seves mirades van coincidir, una mirada desafiant que contenia tanta quantitat d’odi que van saltar espurne. Els verds ulls d’ell havien estat molt intensos en la seva època i havia sigut molt atractiu, cosa que podia haver afrotitat per tenir una vida plena i feliç al costat de qualsevol dona, en comptes de despertar-se cada matí sol des de feina uns 20 anys; però l’odi a aquella dona el va dur pel camí de la perdició ja que es va estendre per totes les dones. De fet, era una llàstima perquè per culpa d’aquests sentiments tan negatius van deixar de ser persones per convertir-se en monstres malvats que actuave pel seu propi bé intentant trepitjar la felicitat dels altres i convertint tot el que els envoltava en coses sense vida, tristes i amargades. I, de nou, cadascun sense mirar-se va sortir per la porta d’aquell restaurant per tornar a la seva apagadar mansió lluitant en contra del destí que, en silenci, els uní per sempre.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s