La violinista

la violinista

– “Aquest dia tan ennuvolat i negre … Em ve al cap una bona història per explicar!” – Explica la Laura a una de les seves millors amigues mentre esperen que aclareixi el dia per tornar a casa.

– “És una història que me la van explicar quan estava en unes colònies amb l’institut,  la vols escoltar?”.

– “Sí!” – Va dir l’Anna.

– “Doncs la història comença així:”

Fa molt de temps, en un poble molt  solitari, hi vivien quatre famílies, tres de les quals treballaven al camp i, la quarta es caracteritzava per ser acomodada i molt reservada. Es veu que havien heretat aquella casa, entre altres objectes, propietats, etc. La família estava formada per tres membres: el pare, la mare i la filla de cinc anys que destacava de la resta dels habitants més petits del poble per ser guapíssima i intel·ligent; a més, a diferència dels nens que hi vivien que no se separaven dels seus ninots, aquesta no se separava d’un objecte molt important per a ella, un violí molt antic però molt senyorial amb el que tocava la seva àvia. Aquesta noia es deia Jèssica i sempre estava radiant, però més encara quan tocava el violí, un dels instruments musicals més elegants que s’han creat en aquest món; era com si sentís seva cada nota musical que emetia. Tenia molt de talent i anava in crescendo al mateix ritme que ella creixia; sobretot, tenia molta imaginació, cada dia tocava una melodia diferent i ningú sabia d’on l’havia tret.

La gent del poble estava encantada amb ella perquè era la més petita i els hi alegrava la seva existència amb aquells meravellosos concerts que de tant en quant feia a l’escola.

A  la Jèssica li agradava anar al bosc que hi havia darrere de casa seva i tocar el violí  durant hores mentre s’endinsava en aquell lloc tan especial. Quan es va fer més gran, s’endinsava cada cop més al bosc fins a arribar a trobar un lloc apartat i silenciós per composar i contemplar el paisatge tan preciós que només, es deixava veure quan estava ella. L’anomenava el seu racó personal; ja que ningú el coneixia a part d’ella,mai havia portat a ningú, ni tan sols als seus pares que era en els que més confiava. El lloc estava envoltat d’arbres de 30 metres o més d’alçada), d’herba i d’un penya-segat situat davant que s’obria i deixava veure el mar que hi havia just a sota amb la posta de sol il·luminant tot el racó. S’asseia just a la vora del precipici contemplant el paisatge tan diferent que es presentava a banda i banda; per un costat tot el verd que ningú es podia imaginar i, per l’altre, el blau intens que es reflectia en aquell mar en calma. Aquesta dualitat era la que inspirava tant a la Jèssica quan tocava el violí. Cal dir que mentre ella tocava, les dolces melodies viatjaven per tota la muntanya fins a arribar al poble, com si fos màgia.

Però un dia, mentre el poble estava en calma escoltant la música harmoniosa que envaïa l’ambient provinent d’aquell violí tan antic, la Jèssica va saber que el temps se li estava acabant, que estava a punt d’abandonar el món que ella havia conegut per endinsar-se a un altre desconegut i tètric. Por, tristesa, soledat, les llàgrimes queien desconsolades davant el tràgic final que estava a punt d’esdevenir, però no podia parar de tocar el violí , va desaparèixer mentre el  tocava, sense deixar ni el més mínim rastre,només un violí antic però senyorial i ple de sang, de molta sang, semblava com si sagnés el violí.

Ningú mai va saber realment el que va passar, no van trobar el cos, no van trobar cap nota, ni petjada ni res. A partir d’aquell  moment, els habitants van començar a explicar històries i llegendes als seus fills per a què no anessin al bosc que tan perillós es tornà amb la desaparició de la Jèssica i de les seves melodies.

Davant aquella situació tan tensa amb els mebres del poble, els pares de la nostra protagonista van haver de marxar , ja que per les nits i davant el mar en calma i il·luminat per la lluna plena, no se sap ben bé per què, sona, al racó  personal, un violí tocant una melodia harmoniosa calmant així al perillós bosc. És per això que els veïns de la noia explicaven llegendes on afirmaven que el violí que van trobar i que van enterrar com a únic record de la noia, tenia l’ànima de la Jèssica i que per això flotaven melodies en dies estranys.

Advertisements

4 responses

  1. Molt bonic, té un cert estil a H.P Lovercraft

    October 18, 2009 at 2:07 pm

    • I per què? tinc entès que H.P Lovercraft escriu històries de terror on apareixen monstres desfigurats.
      Aquí no apareix cap monstre XD

      October 18, 2009 at 2:23 pm

  2. Ja, però el estil de narració es molt semblant. 😉

    October 18, 2009 at 4:13 pm

  3. Genial conte! ideal per una halloweeniana vetllada de tardor!

    October 19, 2009 at 8:49 pm

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s